L'any
1977
es va fundar l'Associació de Propietaris de Pinedes.
Com a detall anecdòtic,
en els seus Estatuts s'hi establia com a una de les seves finalitats
“La de procurar que la moral y buenas costumbres sean guardadas”
o “La defensa de los intereses y derechos de los asociados
parcelistas frente a terceros, incluso ante el promotor de la
urbanización y Administración de la misma, si fuera necesario”.
L'article 4 també és molt interessant perquè parlava de qui podria
ser soci de l'entitat i mireu amb quin redactat més encertat “Serán
socios de la Asociación los propietarios de parcelas de terreno
situadas en la Urbanización Pinedes de Castellnou, los que reuniendo
la calidad de propietarios de aquellas, soliciten su admision y sean
admitidos”.
Per tant, inicialment,
l'Associació de Propietaris de la urbanització de Les Pinedes va
ser creada amb uns objectius i unes finalitats molt diferents de les
que té l'actual Comunitat de Propietaris de Pinedes. Diria jo que
fins i tot contràries. Molts propietaris se'n van fer socis pensant
que això sempre seria així i amb la il·lusió de crear una zona
residencial on les seves famílies podrien viure en plena natura i en
un ambient de bona convivència i seguretat. I el que és més
important, ho van fer lliurement sabent que podrien deixar de ser-ne
quan ho desitgessin.
Més endavant, aquesta
Associació de Propietaris es va convertir en una Entitat Urbanística
de Conservació. Aquesta nova entitat es va crear amb l'objectiu de
facilitar la gestió del manteniment dels carrers i els serveis de la
urbanització en bon estat. Les quotes es cobraven als propietaris a
través de l'Organisme de Gestió Tributària.
L'any
1988,
l'Entitat Urbanística de Conservació de Pinedes va adquirir una
porció de terreny rústic d'11.000 m2.
El primer gran error va
ser comprar aquesta porció de terreny a nom de l'Entitat. Segurament
la intenció va ser bona però les conseqüències van ser nefastes.
Jo crec que el fet de no informar adequadament a tots i cadascun dels
propietaris, va fer que aquesta operació es pogués tirar endavant
sense massa oposició: “se facultó tan ampliamente como en derecho
fuere menester al presidente de la Entidad, para comprar la porción
de terreno vallado”.
Aquesta compra, s'hauria
d'haver fet a nom dels particulars que hi haguessin estat interessats
i no incloure-hi a tots els propietaris de la urbanització.
Tant difícil hagués
estat que els interessats s'haguessin constituït en una Comunitat de
propietaris privada, amb els seus Estatuts i les seves normes i
haguessin gestionat aquesta parcel·la comuna a la seva manera, sense
obligar a tothom a ser-ne propietari? Sabien, els propietaris que hi
van votar a favor o els propietaris que ni van votar, que aquesta
parcel·la comuna implicaria formar part d'una comunitat de
propietaris de la que ningú podria deixar de formar-ne part mai més,
encara que no la volguessin o que els fos perjudicial? Sabien que
cada propietari, en les condicions que es van acordar, pagaria una
quota diferent i que aquesta podria ser de fins a 15 vegades més
elevada per a alguns, d'obligat compliment amb el perill
d'embargament de totes les seves propietats en cas de denúncia
d'impagament? Sabien que encara que un propietari tingués 5
parcel·les, només tindria un vot a l'hora de decidir quines quotes
s'haurien d'aplicar cada any? Sabien que fos quina fos la seva
situació econòmica, sempre es veurien obligats a pagar aquestes
quotes?
Forçar a propietaris a
comprar una segona propietat compartida amb la resta, no és ètic ni
és facilitar la convivència entre els veïns, sinó tot el
contrari.
D'acord que ningú va
impugnar aquesta decisió, diuen els advocats que defensen a no se
sap qui, però com es pot impugnar una cosa que es desconeix? Per què
els entesos en lleis no van explicar de manera entenedora a tots els
propietaris implicats què significava i quines conseqüències
futures tindria aquesta operació? És que aquestes persones no hi
tenien dret? La resposta és senzilla perquè només cal veure qui
n'ha sortit més beneficiat dels conflictes entre els habitants de
Les Pinedes.
L'any
2001
es va informar als membres de l'Entitat Urbanística de Conservació
de Pinedes que aquesta s'havia de dissoldre per llei. En Assemblea,
els propietaris de Pinedes van votar a favor d'aquesta dissolució.
Com a conseqüència, els carrers i vials de la urbanització van
passar a dependre de l'Ajuntament del poble. En aquell moment, la
urbanització estava formada per 277 parcel·les privades i la
parcel·la comuna rústica que va ser adquirida per l'ara dissolta
Entitat de Conservació.
Aquest és, al meu
entendre, el moment clau en el que el conflicte s'hauria d'haver
resolt. En el moment de la dissolució, la urbanització de Les
Pinedes passava a ser una zona residencial on totes les parcel·les
eren propietat en exclusiva dels seus propietaris, i els carrers i
els serveis passaven a dependre de l'Ajuntament. Una situació ideal,
on es respectaven els drets de tots els propietaris i tots eren
iguals. Bé, tot hagués continuat així si, com ja anteriorment
havia passat, els entesos en lleis haguessin informat adequadament a
tots i cadascun dels propietaris de la urbanització. Però això
hagués estat demanar massa...
En la mateixa Assemblea,
es va aprovar la dissolució de l'Entitat de Conservació.
La propietat de la zona
comuna, a l'hora de fer la dissolució, es va repartir entre tots els
propietaris tenint en compte la seva participació en la propietat de
la parcel·la comuna. Com més gran era la parcel·la privada, més
tant per cent els tocava en propietat de la parcel·la comuna. I això
volia dir pagar més tant per cent de quota.
Aquesta manera de
repartir les quotes no és obligada per llei i mai ho ha sigut. Tot i
que el pensament popular i els interessos dels entesos en lleis fan
que sigui així. Aquesta distribució de les quotes tant en pisos com
en urbanitzacions les decideixen els constructors abans de la venda o
els propietaris en el moment que són necessàries. Però no és
veritat que les quotes hagin de ser proporcionals a la mida de la
propietat. Aquestes poden ser establertes tenint en compte els metres
quadrats de vivenda, a l'ús que es faci de la parcel·la, al valor
cadastral d'aquesta, d'acord amb els ingressos familiars de les
persones que viuen a l'immoble... Hi ha infinitat de possibilitats
que són molt més justes i assumibles que la de les quotes basades
en la grandària d'una parcel·la. I si, a més, una persona és
propietària de vàries parcel·les, les quotes es multipliquen per
molt. Com a referència, a Les Pinedes hi ha casos de propietaris que
paguen quotes 15 vegades més elevades que d'altres i tot, per a
mantenir una zona comuna en que hi ha una piscina. Hi ha casos de
persones que els és impossible d'utilitzar la zona comuna però per
llei estan obligats a pagar-ne les quotes. Hi ha casos de persones en
situació precària, casos de persones que se'ls va obligar a
adquirir una part de la zona comuna sense el seu consentiment i que
ara s'han de fer càrrec d'unes despeses molt més elevades que els
que sí que van voler adquirir aquesta part comuna voluntàriament.
El més greu de tot, és
que tal i com està la Comunitat de Propietaris actual, dins el Règim
de Propietat Horitzontal per Parcel·les, cap propietari de la zona
comuna pot deixar de ser-ne sense el vot unànime de tots els
propietaris de la Comunitat. I per tant, està obligat a pagar les
quotes que se li van adjudicar aquell malaurat dia de l'any 2001...
almenys fins que deixi de ser-ne, amb o sense el permís de la resta
de propietaris.
El més assenyat i el més
lògic hagués estat, un cop feta la dissolució, deixar un temps
prudencial, esperar que l'Ajuntament i les Entitats superiors
donessin per bona aquesta dissolució i informar i debatre quina
podria ser la millor solució per a administrar aquesta part comuna.
I sobretot, deixar que cada propietari decidís si volia renunciar a
la seva part comuna o no, tenint en compte que a partir d'aquell
moment les condicions anteriors havien canviat i serien molt més
perjudicials per a un bon nombre de propietaris. Cal recordar que en
aquell moment, després de la dissolució, l'única relació de
comunitat que hi havia entre tots els propietaris de Pinedes i que
els lligava, era la zona comuna.
Doncs bé, res de tot
això es va fer bé.
El mateix dia de la
dissolució de l'Entitat de Conservació, es va dir a l'Assemblea que
“si volem que els propietaris tinguin més força a l'hora d'exigir
el pagament de les quotes, el més beneficiós seria aplicar les
normes de la Llei de Propietat Horitzontal”.
Suposo que les normes
d'aquesta llei es devien explicar tant bé a tots i a cadascun dels
propietaris que uns mesos més tard, es va aprovar per unanimitat que
les quotes es paguessin en proporció al coeficient de participació,
és a dir, que uns propietaris paguessin unes quotes molt més
elevades que d'altres i de per vida. I fins i tot aquests, hi van
estar d'acord... Suposo, perquè com que no ho van impugnar i fins i
tot hi van votar a favor, deuria ser que són bona gent. Perquè us
en feu al càrrec, un propietari pot pagar 90 euros l'any i un altre
1350 euros... Al cap de 15 anys, a quant deu pujar? (Jo sempre faig
el símil que un s'ha comprat un cotxe i l'altre l'ha pagat). I tot,
per a poder gaudir d'una piscina dos mesos i mig l'any i ser
copropietari forçat d'una parcel·la rústica.
Bé, el que els entesos
en lleis es van deixar d'explicar abans de la votació, va ser que hi
havia altres opcions a l'hora d'administrar la zona comuna que
haguessin estalviat desenes de milers d'euros als propietaris de
Pinedes i que hagués contribuït notablement a fomentar la bona
convivència entre veïns: La Comunitat Ordinària.
Aquesta situació, en la
que la Comunitat té la mateixa força a l'hora de reclamar les
quotes dels parcel·listes que té la Propietat Horitzontal, permet
que els propietaris puguin, en el moment que ho decideixin, donar la
seva part comuna a la resta. I mentre siguin propietaris, estan
obligats a pagar les quotes que els siguin adjudicades. Cal recordar
que el copropietari està obligat a pagar les quotes per ser
propietari d'una part comuna i no pel fet d'estar sota el Règim de
la Propietat Horitzontal o Comunitat Ordinària. Per tant, el fet que
l'any 2001, els entesos en lleis aconsellessin a l'Assemblea
constituir-se en Comunitat en Règim de Propietat Horitzontal per a
poder tenir més força a l'hora de reclamar les quotes, no s'aguanta
per enlloc.
Ara bé, els conflictes
legals entre propietaris, sí que van augmentar i els beneficiats
d'aquesta situació no en va ser pas els propietaris.
Un altre fet important
que crida molt l'atenció, ha estat que des de la compra de la zona
comuna fins a dia d'avui, com a mínim després de la dissolució de
l'Entitat de Conservació l'any 2001 i l'any 2008, hi va haver la
possibilitat que els propietaris de la zona comuna poguessin donar la
seva part a la resta:
L'any 2001, després de
la dissolució, la propietat comuna es va repartir entre els
propietaris i aquests, no haguessin tingut cap impediment legal per a
poder donar la seva part a la resta. Però curiosament, ningú ho va
fer. Naturalment, una persona no pot fer cap donació si no sap que
existeix la possibilitat de fer-la. Una altra vegada, els entesos en
lleis sí que ho deurien saber, però potser van considerar que no
era un detall prou important.
L'any 2008, on a causa
d'uns defectes de forma en la situació i inscripció al registre de
la zona comuna, hi va haver una altra possibilitat en la que tots els
propietaris de la Comunitat, havien d'anar al notari per acceptar o
renunciar a ser copropietaris de la zona comuna.
Una altra vegada, que
estrany que ningú ho fes? Però ni una cosa ni l'altra. I la majoria
ni sabia que hi havia aquesta opció. I el que encara és més gros,
els que van assistir a l'assemblea on se suposa que es va explicar,
tampoc se'n van assabentar. Jo em pregunto, què es deuria dir a
l'assemblea i com es deuria dir, que ningú ho entengués?
Per acabar, després de
veure quines són les causes del conflicte que hi ha entre els
propietaris de la urbanització de Les Pinedes i la Comunitat de
Propietaris, es podria dir que són una barreja entre la bona fe, el
desconeixement, la desinformació i fins i tot, la mala sort.
És just que uns
propietaris paguin unes quotes tant altes pel manteniment d'una zona
comuna que mai han volgut i que se'ls va adjudicar per força?
És just que quan
legalment podien renunciar-hi, no se'ls informés correctament que
existia aquesta possibilitat?
És just que en
l'actualitat, una majoria de propietaris se n'aprofiti d'aquesta
situació per així, continuar pagant unes quotes irrisòries a costa
dels propietaris que es veuen obligats a pagar unes quotes
vergonyants?
Crec que quan hi ha una
injustícia, encara que beneficiï a una majoria, hem de ser prou
valents i honestos, i fer el que és correcte. Tenim l'oportunitat de
canviar aquesta situació i contribuir a trobar una solució a
aquesta injustícia que fa massa temps que dura, que impedeix que Les
Pinedes sigui una urbanització on els seus habitants puguin viure en
un clima de llibertat, igualtat i democràcia.
Per tot això, proposem a
tots els habitants de Les Pinedes, abans de la propera Junta
Ordinària 2018 de la Comunitat de Propietaris, que entre tots i
especialment amb tots els membres que formen l'actual Junta de la
Comunitat, una trobada per confeccionar una proposta conjunta
destinada a solucionar aquest conflicte del que tots, d'una manera o
altra, n'hem estat víctimes.
Crec, sincerament, que és
possible trobar una proposta conjunta que beneficiï a tothom.
Gràcies.
Ivà Guillaumet Cornet,
President de l'AVV de Les Pinedes de Castellnou
Excel.lent explicació Ivà..!!
ResponEliminaMerci!
EliminaUns altres que no ens deixen marxar, un pararl.lisme amb la situació política actual que tenim els catalans amb la dictadura espanyola.
ResponEliminaJa fa temps que també ho penso.
EliminaEsperem la resposta a l'oferta de diàleg que s'ha enviat al President de la Comunitat i a la resta dels membres de la Junta.